"100 metros"

El divendres 20 de gener de 2017, l'escola Freta Mataró va decidir realitzar una activitat entre tots els cicles. Aquesta activitat va consistir en acudir al cinema per veure entre tots una pel·lícula anomenada 100 metros (100 metres en català). 

Aquesta pel·lícula està protagonitzada per en Dani Rovira, un personatge bastant conegut pels seus números còmics i no per realitzar papers dramàtics en pel·lícules, de manera que això va suposar una nova experiència per mi amb aquest personatge. En resum, la pel·lícula tracta sobre un pare de família, que es diu Ramon, al qual se li diagnostica una malaltia com és l'esclerosis múltiple. A causa d'això aquest personatge experimenta diferents sentiments acompanyats per les paraules de les persones del voltant, que a vegades eren d'esperança i ànim, mentre que altres vegades rebia opinions molt pessimistes sobre la seva condició. 

Personalment, aquesta pel·lícula m'ha fet reflexionar molt, ja que moltes vegades pensem que és poc possible que ens passi alguna cosa dolenta, quan en realitat mai podem assegurar quin serà el nostre futur. També penso que podem treure profit sobre algunes aptituds i actituds vistes a la pel·lícula. 

El que més correcte m'ha semblat és el tracte que se li dóna als pacients en el centre que apareix a la pel·lícula, ja que es veu com les persones responsables dels malalts els hi donen molt de suport i els intenten ajudar en el que poden per conviure amb la seva condició i sobretot en els tractaments que segueixen, l'administració de medicaments o la realització d'exercicis. Una situació que em va cridar l'atenció va ser el moment en el qual el protagonista acudeix a la persona encarregada de la recepció i aquesta es pensa que es tracta d'un familiar que ve de visita, probablement pel fet que en aquest moment en Ramon apareix caminant de manera normal. Aquesta només és una suposició meva, però no em sembla absurda. En cas que fos així, em sembla malament que aquesta persona fes aquesta suposició, jo penso que s'hauria d'haver informat abans de dir res.

Respecte a les actituds a la pel·lícula, com ja he dit, en Ramon es trobava amb diferents punts de vista. Hi havia persones li donaven paraules d'ànim, com els metges o algun dels pacients. Una frase que em va fer gràcia va ser la d'un pacient que deia: tienes que pensar en la enfermedad como si fuera una mala pareja de baile, solo tienes que estar atento a ella para que no te pise. Sincerament, tractant-se d'una malaltia com l'esclerosis múltiple, trobo que és molt complicat trobar consol en les paraules d'altres persones, per tant, trobo que el que fan les persones que s'encarreguen dels malalts té molt de mèrit, pel fet que hi havia pacients que de veritat podien conviure amb la malaltia sense entrar en un estat de pessimisme constant i això provocava també que aquests pacients ajudessin a les noves persones que arribaven a l'hospital. Als pacients amb una actitud pessimista es pot entendre que estiguin en aquest estat, el que em sembla molt malament és que per això hagin de desanimar als pacients nous que arriben. Per exemple, hi havia un pacient que, tant amb en Ramon com amb una altra noia que va arribar nova, els hi va dir coses molt dolentes sobre com acabarien o sobre l'horrible que eren els tractaments. Això ho podem relacionar amb les situacions a les clíniques dentals, on hem de tenir cura de les nostres paraules a l'hora de tractar un pacient per evitar que aquest s'espanti o que no vulgui fer-se un tractament que necessita.

Per acabar, dir que aquesta pel·lícula és una d'aquelles que et fa reflexionar sobre les coses de la vida, veure com una tasca molt fàcil com és caminat 100 metres, en realitat pot ser un repte molt dur per algunes persones a causa de la seva condició. El protagonista em sembla un bon exemple del que significa l'esperit per superar les dificultats, fins i tot aconseguint completar un triatló, i ens ensenya que quan ens proposem alguna cosa, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per aconseguir-ho i si no ens rendim, com feien alguns participants del triatló, ho podem aconseguir.

Estimats pacients

Per realitzar les higienes al taller de pràctiques de l'escola se'ns va demanar que portéssim 10 pacients com a mínim per poder practicar i aconseguir millorar la nostra tècnica amb cada pacient. En el meu cas em sentia molt bé amb el meu treball. Tot i no fer unes higienes perfectes, jo era conscient que hi havia una millora cada vegada que feia una i això per mi era molt important.

Els primers pacients que vaig portar van ser els meus pares. Eren l'opció més fàcil per ser els primers en sotmetre's al procediment. Igual que amb la meva companya, amb els meus pares vaig trigar més temps del compte en fer la higiene i es que, sobretot el meu pare, presentava càlculs molt difícils d'extreure i vaig haver de demanar ajuda a la meva mestra del taller i tot.

Un altre pacient que vaig portar al taller va ser una antiga companya de l'institut. Aquesta era una mica especial, ja que a la zona lingual de les dents anteriors inferiors portava un retenidor, ja que havia portat ortodòncia anteriorment. Aquests retenidors moltes vegades a més de fer la seva funció, també s'ocupen de retenir molta brutícia i és molt fàcil que es formi tosca, sobretot en una zona molt irrigada per les glàndules salivals com aquesta. A causa del retenidor, se'm va fer difícil aconseguir fer la higiene correctament, però després de 10 minuts lluitant contra aquell retenidor finalment vaig aconseguir eliminar tot el carrall i la meva companya va marxar molt satisfeta.

Un dels meus cosins també va poder acudir al taller per fer-se la higiene. Aquest també era un pacient especial, ja que presentava molta sensibilitat a la geniva de l'arcada superior i a l'hora de passar l'aparell d'ultrasons vaig haver d'anar amb molt de compte de no fer-li mal, ja que va rebutjar l'anestèsia tòpica que i vaig oferir. Encara que jo anava amb molt de compte, sagnava molt quan li passava l'aparell per l'arcada superior. Tot i això, quasi no es queixava. El meu cosí va ser el primer pacient que vaig portar que duia una funda. La meva mestra la va identificar immediatament i em va dir que la identifiques jo també, però no vaig poder identificar-la tot i concentrar-me molt. Posteriorment, la meva mestra em va explicar com identificar fundes i ponts amb més facilitats i, per tant, a més de millorar la meva tècnica, aquell dia vaig aprendre més coses noves.

Un altre pacient que també recordo va ser una amiga dels meus pares. En aquest curs també se'ns prepara per poder relacionar-nos amb pacients que venen per primera vegada a la clínica i que no coneixem. L'experiència amb aquesta pacient va ser el més semblant a aquesta situació que vaig experimentar, ja que jo no la coneixia de res. Em vaig sorprendre molt positivament, ja que pensava que estaria molt nerviós a l'hora de conèixer-la a causa de la meva timidesa, però en comptes d'això vaig aconseguir relacionar-me de forma normal amb la pacient i vaig realitzar la meva tasca de manera correcta amb un pacient completament nou per mi.

Sincerament, per mi el que va ser més difícil de fer les higienes no va ser realitzar-les, va ser el fet d'haver de buscar pacients fora de l'escola, ja que no conec molta gent disposada a confiar en un principiant per realitzar un procediment dental. Tot i això, vaig aconseguir trobar gent disposada a ajudar a un alumne que només té l'objectiu d'aprendre i per aquesta raó estic agraït amb cadascun dels 10 pacients que vaig portar al taller.